KIKO VENENO.

Figura imprescindible de la música espanyola, Kiko Veneno ha sabut adaptar-se compocs al pas del temps i a les noves músiques, i és amb cada nou àlbum una font inesgotable de creació.

És, sens dubte, una figura capital que ens fa entendre la versatilitat i varietat de l’escena musical espanyola.

És tan audaç com clàssic. És innegable el salt avant dels seus últims discos: “Hambre” (2021) i “Sombrero roto” (2019), LP d’un so nou, enlluernador i contemporani; amb cançons en tot l’espectre emocional.

Del seu mestratge dona fe l’acostament a la seua música i les seues cançons de molt diferents artistes. De CTangana, Hartosopash, Bronquio… als Derby Motoretas. D’Ariel Rot, Refree, Martin Buscaglia, Rocío Márquez, Tomasito… als Delinqüentes. Només per citar-ne alguns.

Que el seu terreny més natural semble el pop flamenc és comprensible, atenent al que ha aconseguit amb “Veneno” (LP angular de la fusió), “Échate un Cantecito” (disc generacional i de gran èxit) o “La leyenda del tiempo”. Però no ens enganyem, Kiko és capaç de portar la seua música més lluny: de l’electropop al rock psicodèlic; del tropicalisme al pop amb aires africans.

És un artista inspirat i mutable, sorprenent. Però al temps tan clàssic com per a crear escola. Sempre amb lletres que incideixen en la vida a peu de carrer, en aqueixa lluentor que tenen les coses de veritat.